L’última generació d’EGB va visitar el col·le 25 anys (+1) després d’haver acabat la seua escolarització al centre. Com a mostra de l’emotivitat de l’acte, vos mostrem aquesta carta que es va llegir dedicada al centre, al professorat i als companys.

Benvolguts companys i companyes, amics i amigues de tota una vida, xiquets i xiquetes de l’EGB, i en especial, benvolgut professorat que hui ens acompanya.

Fa 26 anys que vam finalitzar una de les millors etapes de la nostra vida. Com se sol dir, aquellos maravillosos años. No ho sabíem, però fórem molt afortunats i afortunades de pertànyer a l’última de les generacions de l’EGB; estic quasi segura que a molts i moltes de vosaltres vos pega per riure o arriba l’enyorança quan en el Facebook publiquen històries al grup “ Yo también fui a la EGB”.

Doncs, allà per l’any 1997 deixàvem el col·le de la nostra infància, aquell centre grandíssim de patis d’arena on jugàvem a futbol, a boletes, al burro, al passillet o a la goma. Aquells patis plens de moreres on sempre trobaves una cara amiga mentre esperaves que sonara el timbre o mentre et menjaves l’entrepà de Nocilla o de mortadel·la. De vegades, no sols una cara amiga, un amic de quadrilla o una millor amiga de classe a qui li contaves el que et pensaves que eren problemes. Amb els anys, aprendríem a valorar aquells anys d’ignorància i diversió que el pas del temps i la maduresa s’ha emportat. Érem d’una generació en què igual no et sonaven les cares, però de carrereta érem, i som capaços de recordar nom i cognoms de mitja classe, i alguna que altra anècdota lligada a eixa personeta que estava asseguda a l’altra punta de la classe; l’altra punta literal, ja que els nostres mestres eren capaços de lidiar amb 40 o 42 alumnes dins d’un aula, quasi com ara…

Fent memòria podem dir que fórem la primera generació que passà una setmana a la granja escola quan estàvem en 2n de Primària; quina bogeria moure a quasi 120 xiquets i xiquetes de 8 anys! però com d’agraïts podem estar d’aquelles senyos, com la senyo Vicen que més que una mestra era una mami de somriures infinits i abraçades generosos. Com de valentes foren les nostres senyos de dur-nos a veure animalets, a treballar cistelles de vímet o a fer ombres amb llençols. Records inesborrables i memorables!

Qui no recorda les mítiques «marxes solidàries» iniciades quan estàvem en 3er de Primària?, que suposaven tota una aventura de diumenge, a la qual ningú no volia faltar. Qui no guardava les quartilles de cartolina on ens encunyaven les etapes i que a l’endemà portàvem a classe ben orgullosos i satisfets dels kilòmetres que havíem fet? Qui no recorda don Juan Álvaro i la tradicional «volta al riu»? Quantes parides pel camí, quants trajectes caminant en lloc d’anar corrent, quants amagatalls per tal de no acabar la carrera i que no es notara, quantes hores de lectura amb ton tio, eh, Natxo, quan tots estàvem al pati o al menjador… Quantes vegades hem escoltat don Rufino «Roja impares, blanca pares» i ja no hi havia dubte algun, aquell profe de gimnasia que sempre anava amb la seua carpeta blava davall del braç i que per les vesprades es convertia en fotògraf professional de les nostres comunions! O don Roberto Carratalà, amb les seues classes de Valencià que amb només un espetec de dits ens tenia a tots atents i respectant el torn de paraula, aquell que alhora també era mestre de gimnàstica i que sols perdia el somriure quan venia a dir… «De cuclilles»…  «Sabater, Grande, a les 17.00 h al menjador»

I si seguim preguntant-nos i rescatant de la nostra memòria, qui no recorda l’hermano Juan Ángel, guapot i jovenet, amb el seu any de pràctiques i totes les històries meravelloses que ens contava? Aquells balls de Pasta i Lluvia que ens feren sentir com a artistes per un dia! Com no oblidar El camino, de Miguel Delibes o de Miguel Amo? Aquell hermano grandot que arribà amb molta gana de broma, i amb una rialla contagiosa en què plegava tant els ulls que quasi ni li’ls véiem, a qui li encantava fer-nos quartilles d’ortografia i concursos de dibuix. Qui no recorda la «Rondalla dels Maristes» encapçalada per l’hermano Javier? Un dels grans directors que ha tingut el nostre col·le i que nosaltres vam tindre la sort de gaudir. Participatiu, amable, faener, dels qui s’apuntava a un bombardeig, qui no el recorda vestit de muixeranguer? Qui no recorda les mil i una batalletes dels Estats Units que ens contava don Daniel? Sempre divertit i espontani, amb els seus exàmens amb hamburgueses o bicicletes, on ja posava en pràctica el que hui anomenem multinivell!, a qui li encantava eixir a córrer quan plovia perquè així ja estava banyat, o a qui li faltaven hores parlant de la seua filla, aquella xiqueta morena del ¿Qué apostamos? que se sabia de memòria els llibres de «Celia» els obrires per on els obrires!

I si parlem de programes de televisió, com no recordar A la babalà! Emblemàtic programa infantil de l’època que durant un temps anava de centre en centre fent els seus programes. Ací vam tindre la sort de rebre’ls i participar com a públic, mags, mans innocents o artistes internacionals, qui no recorda aquelles cinc xiques anomenades les Spice Girls? Encara visualitze la vesprada de l’emissió, on tots estàvem cara el televisor amb les cintes VHS preparades per tal de gravar els minutets de glòria en què podíem aparéixer per pantalla. Les grades del poliesportiu plenes i les càmeres rodant o fent La ola. Un dia que quedaria en les nostres memòries durant molts anys.

Recordeu allò de «A mi em diuen José Luís, Pepe per als amics, i vosaltres com que no sou amics meus, don José Luis». Com oblidar aquelles classes de vocació vertadera on les llibretes de quadrets, el boli roig i blau, o la pissarra verda eren elements suficients i imprescindibles en el seu dia a dia, i per molt de ‘Coco de l’Havana’ o ‘Palerma, Palermita o Palermota’ a bromista i director de genialsobres de teatre no el guanyava ningú! Qui no recorda el nostre Vicente Monteagudo en el paper del Malalt imaginari? Quantes carcallades, quantes hores de diversió i quantes bones experiències ens donaven totes eixes activitats! Activitats que ens han fet créixer com a persones des de ben menuts, i en les quals sempre hem estat acompanyats de persones meravelloses com la senyo Ana. Aquella mami–senyo que coneguérem l’any de la nostra Primera Comunió i tinguérem la sort de tornar a compartir l’any de la nostra graduació. Com recorde les seues classes, les files en la seua taula per tal de corregir-nos les activitats, els somriures de gratitud, les mirades de complicitat, i les ganes d’estar a l’aula, perquè amb ella era com estar a casa.

De segur que em deixe en el tinter mil i una anècdotes que desconec o he oblidat, però si ho pensem bé, hui és el dia perfecte per tal de compartir-les amb la resta!

I la vida, vida és, i de vegades ens deixa a persones pel camí. Persones que hui no volem deixar de recordar perquè sabem que d’alguna manera estan presents. El nostre amic i company Carlos Ordiñana, sempre amb la seua bondat per davant, la seua rialleta contagiosa i les seues ganes de fer bromes. Aquells xiquets i xiquetes que t’acompanyàrem en la teua infantesa, hui no t’oblidem. Sempre entre nosaltres!

I, sempre ací també estarà don Juan. Qui no recorda la seua figura i esbossa un somriure en la cara? Sempre pacient, amb la seua bata blanca, ple de guix fins a les celles, el seu caminar amunt i avall amb les mans darrere de l’esquena i el cap cavil·lós. Entregat als seus alumnes des de l’hora extra de les 8.00 del matí, fins a qualsevol hora de la vesprada. Mai cap paraula més alta que l’altra, mai una mala cara, mai un alumne o alumna disgustada. Personalment, i en conjunt, crec que puc dir, moltes gràcies per tant,don Juan!

Bé, després d’aquest temps de voler transportar-nos a eixe període que hui ens ha unit, sols puc dir,gràcies! Gràcies a totes i tots els que hui heu volgut estar ací, perquè amb aquest dia ens heu fet feliços a moltes persones!